Sobre la porcellana
25 de desembre de 2025En el taller, la porcellana no arriba blanca. Arriba terrosa, una mica tosca, amb la textura del que encara no ha trobat la seva forma. Les mans la barregen, la pasten, la humitegen. Hi ha una cosa hipnòtica en aquesta repetició i en el silenci concentrat de qui coneix el material de memòria.
Posseeix una qualitat que escapa a l’evident. Nascuda de l’alquímia entre terra, aigua i foc, encarna un equilibri improbable entre delicadesa i fortalesa. El seu tacte fred, la seva blancor serena, la seva lluentor continguda: tot en ella parla d’una quietud que ha sobreviscut a segles de transformació.
La seva noblesa exigeix respecte. No admet dreceres ni distraccions. El valor està en el procés: en l’espera, en el foc que defineix el seu caràcter, en les petites imperfeccions que la fan única.
“Cada peça passa per moltes mans abans de convertir-se en un mecanisme Fontini. Mans que entenen que el treball ben fet es construeix sense pressa i amb molta paciència.”
Hi ha una cosa profundament meditativa a treballar-la. El seu caràcter atemporal es nodreix del contrast: és ferm, però lleugera; simple, però sofisticada; pura, però imperfecta en la seva humanitat. En ella trobem un mirall del propi acte de dissenyar: una pràctica que exigeix constància, sensibilitat i una comprensió silenciosa dels materials.
En els nostres tallers continuem modelant la porcellana com es feia abans, però amb la mirada posada en l’ara. Entre eines tradicionals i maquinària precisa, cada pas de la fabricació busca l’equilibri entre ofici i disseny. No es tracta només de crear un objecte: volem que, en tocar-ho, es percebi alguna cosa més que la seva funció; una sensació de continuïtat, de temps contingut en la matèria.
La porcellana és, al cap i a la fi, una paradoxa bella: dura i delicada, clàssica i moderna, fràgil i resistent. En ella conviuen segles d’història i la curiositat del present. La seva blancor no és fredor; és calma. La seva lluentor no és artifici; és honestedat. Potser per això ens continua fascinant després de més de setanta anys treballant-la. Perquè parla d’un mode de fer que no s’ha rendit a la velocitat, d’una mena de bellesa que no s’imposa.
En el taller, quan una fornada està llesta, es percep l’orgull compartit. I en aquest instant, entre la pols blanca i l’olor del foc apagat, entenem per què continuem triant aquest material: perquè en la seva aparent fragilitat hi ha una cosa profundament humana.
