Elogi del paper pintat
Per a María Antonieta es van dissenyar més vestits, mobles i capritxos decoratius que per a qualsevol altra reina de França. Entre ells, papers pintats creats específicament per a les seves habitacions privades a Versalles: escenes d’ocells, branques florals i paisatges llunyans que eren gest d’intimitat més que una declaració de poder. En realitat, aquests murals tenien poc a veure amb l’excés i molt amb el valor que s’atorgava al treball artesanal.
No va ser l’única figura històrica seduïda pel paper pintat. A Anglaterra, per exemple, William Morris ho va convertir en una declaració estètica i política: un rebuig de la producció en massa i un retorn als oficis tradicionals. Als Estats Units, ja en el segle XIX, les famílies acomodades penjaven papers importats com a símbol de progrés cultural. Fins i tot al Japó, durant el període Edo, els byōbu (paravents pintats a mà sobre paper) funcionaven com una espècie d’antecessor elegant del paper mural, separant espais amb escenes naturals que contaven històries.
“Que molts d’aquests motius provinguessin d’Orient no era casualitat. Els primers papers pintats a mà van sorgir a la Xina quan l’arròs i la seda es van utilitzar com a suport per a composicions naturals que combinaven precisió i delicadesa. Per a quan van arribar a Europa en el segle XVII, ja estaven reemplaçant els panells de fusta decorats i aportant una nova profunditat visual a les cases senyorials. L’absorció del pigment, la vivor del color i el nivell de detall van fer del paper pintat una peça clau en els interiors més sofisticats.”
La Revolució Industrial va democratitzar el seu ús i el va convertir en un element quotidià. No obstant això, la tradició de pintar-ho a mà mai va desaparèixer. Avui, tallers històrics i artistes contemporanis continuen apostant per papers que s’allunyen de la repetició digital i recuperen la irregularitat que fa únic cada disseny. És un compromís amb el que no pot accelerar-se: el temps, el gest i la mirada de l’artesà.
Potser per això el paper pintat continua sent tan actual. Revesteix una paret i crea un marc cultural dins de l’espai, una atmosfera que parla d’història, gust i caràcter. En aquest sentit, comparteix la mateixa lògica que els mecanismes artesanals de Fontini: peces pensades per a acompanyar, sense imposar-se; per a sumar textura i identitat des de la discreció. Al final, tant una paret com un interruptor poden ser llocs on l’artesania troba la seva llar.
